Diuen les estadístiques governamentals que a Espanya hi ha al voltant de 3.000.000 d’aturats, dels quals un 30% és taxa d’atur juvenil.

No obstant això, aquesta xifra no sembla que al govern li preocupi gaire, ateses les mesures que adopta, més dirigides cap a altres interessos, altres accions i altres polítiques, que no pas les destinades a rebaixar aquella taxa de teòrics aturats. I això per què? Possiblement perquè saben que  la xifra no és real, entre altres qüestions perquè l’economia submergida continua representant el 20% del PIB, davant el 13% de la UE, la qual cosa  fa que molts d’aquests aturats subsisteixin per aquesta via.

Malgrat tot, però, economia submergida a banda, conèixer la taxa d’atur real a Espanya és gairebé impossible. Sobretot després de l’última reforma laboral, en què es va produir un transvasament dels contractes temporals als fixos discontinus, el què fa que els aturats temporals —alguns de molts mesos de durada— vinculats amb un contracte de fix discontinu, no comptabilitzin com a aturats. Ni que tampoc ho facin els milers de treballadors afectats per algun ERTO. Aquesta qüestió, francament sospitosa, implica que, probablement, hi hagi molt més atur del que reflecteixen les estadístiques oficials, siguin de l’EPA o de la Seguretat Social, i que només sigui suportable deixant que funcioni aquella abans esmentada economia submergida              —legalment perseguida, però, des del meu punt de vista, limitadament tolerada—,  la qual, junt amb la inactivitat dels sindicats en aquest terreny, fa que la pressió social que representa la massa d’aturats sigui escassa i, per tant, tolerable pels governants.

Aquestes estranyes situacions, que han disminuït la qualitat de les dades oficials al nostre país —la qual cosa no és per estar gaire satisfet—, fan que sigui pràcticament impossible fer un balanç de la reforma laboral, més enllà del màrqueting polític amb què ens bombardegen, per saber si realment ha servit per incentivar la formació dels treballadors, l’augment de la productivitat i la millora dels salaris —tal com van anunciar, al seu moment, a bombo i platerets— o bé si únicament ha estat foc d’encenalls.

Tot i això, al meu entendre, la reforma laboral, malgrat l’ampli consens que va tenir, en la pràctica real no funciona i només ha servit per maquillar les xifres de les estadístiques, com ho demostra el fet que allò que hauria de tenir de destacable —posar el focus en les polítiques d’ocupació— està fallant estrepitosament, sobretot perquè la intermediació laboral és un gran nyap, del qual no sembla que ningú se’n preocupi. No d’altra manera es pot entendre que, mentre hi ha la taxa d’aturats que hi ha —sigui quina sigui la real— a l’hostaleria i a la construcció hi hagi mig milió de llocs de treball vacants. Sembla evident doncs que la recerca d’ocupació ni està prou professionalitzada en les vies alternatives a l’oficial, ni el SEPE funciona com ho hauria de fer, en tant que és incapaç de quadrar oferta i demanda.  

Amb tot plegat, doncs, crec que si no es posa una ràpida solució a tota aquesta disbauxa, el problema s’acabarà convertint en un drama de dimensions majúscules, sobretot pel jovent, que difícilment podrà creure’s que té futur i, aleshores, potser la resposta que donarà serà diferent de la passivitat actual.

Eva Garcia-Miguel Reyes

Advocada