Blog
16/11/2020 - Autor: RAMON FONT


Des que la televisió ha entrat als jutjats, ha permès que els ciutadans puguin contemplar alguns judicis reals com si fossin espectacles de ficció. I en aquests nous “reality shows” han pogut comprovar que allò que s’havien creat al seu imaginari, sobretot a partir de les ficcions americanes, té poc a veure amb la nostra realitat.

Però alhora, aquesta exposició publica, ha comportat també que molta gent s’hagi quedat força astorada davant de diverses coses que ha presenciat. Des de l’escenografia i l’attrezzo d’algunes sales de vistes vuitcentistes, fins a la rigorositat de les formes o la cripticitat del llenguatge emprat. Però també s’han sorprès de la peculiaritat d’alguns dels operadors jurídics, entre els quals cal destacar, de manera molt especial, els jutges.

El judici que s’està celebrant enguany sobre els atemptats a les Rambles de Barcelona, ha situat a l’ull de l’huracà al magistrat Alfonso Guevara i molta gent s’ha sorprès que una persona amb el seu tarannà, pugui presidir un tribunal de justícia. Des de l’opinió publicada se l’ha intentat definir de diverses maneres: alguns, prudents, diuen que és dur i sec, però recte; d’altres, més agosarats el titllen directament d’impertinent i d’excessivament mordaç i autoritari; i fins i tot, algú, com cert articulista de La Vanguardia a qui agrada força épater, el justifica afirmant que el fet que un jutge no tingui do de gents o que sigui antipàtic o insípid, no hauria de constituir escàndol i conclou dient que té males puces, però si jo fos un acusat, m'agradaria tenir-lo al davant. Val més que no sigui així, cregui’m senyor Luna. Particularment penso que senzillament és un barrut mal educat, despectiu, irrespectuós, verbalment agressiu i violent, que gaudeix abusant del seu poder i a qui, pel bé de la justícia, se l’hauria d’apartar de qualsevol càrrec públic que impliqui contacte amb la ciutadania.

Però això que ara ha descobert la gent aliena al món judicial i que segurament creu, de bona fe, que és un bolet aïllat, malauradament és bastant habitual. L’univers de la magistratura cada dia està més farcit de jutges mal educats, impertinents, insolents i irats, que abusen del seu poder i la seva autoritat, de manera totalment impròpia, fins a límits insospitats. I no són pas jutges madurs o caducs com algú podria imaginar, sinó que, tristament, entre les noves fornades de jutges joves, aquesta manera de fer cada cop és més abundant.

Des del meu punt de vista aquest és un problema extremadament greu, i malgrat que fa temps que es va detectar i que fins i tot molts Col·legis d’Advocats van crear una Comissió de Relacions amb l’Administració de Justícia (CRAJ), que tot i que oficialment s’ocupa de manera genèrica de vetllar per corregir les possibles disfuncions que succeeixen en la relació diària entre els col·legiats i l’administració de justícia i els altres operadors jurídics, a la pràctica del que més s’ocupa és de les teòriques queixes dels Jutges cap als advocats (no n’he vist mai cap) o dels advocats cap als Jutges (la immensa majoria), no s’ha avançat gens cap a la seva eradicació. Perquè desafortunadament, l’efecte útil d’aquesta Comissió sempre ha estat molt minso, especialment en Jutjats petits com el de Granollers, atès que és molt difícil (i perillós) que un advocat es queixi d’un jutge a qui haurà de veure contínuament judici rere judici. Però, fins i tot, les queixes dels valents que s’han atrevit a formular-les i que s’han arribat a tramitar, tot i ser la majoria plenament constitutiva de les faltes previstes a la Ley Organica del Poder Judicial i per tant sancionables, no recordo que mai s’hagi sancionat cap jutge a conseqüència d’una d’aquestes queixes. Sistemàticament totes han finalitzat el seu recorregut amb un acord de la Comissió Disciplinària del Consejo General de Poder Judicial pel qual s'arxiva la informació prèvia que s'hagués obert d’antuvi.

La conseqüència evident d’aquesta manera d’actuar per part de qui té el poder per corregir actituds desviades, és la de ratificar fefaentment la més alarmant barra lliure a les actituds desconsiderades i mancades del més mínim respecte, que mostren alguns jutges vers els lletrats que, amb més o menys encert, tracten d'exercir la defensa dels interessos dels seus clients de la millor manera possible i als que sovint molts jutges s’hi dirigeixen amb to desairat i de menyspreu i procuren, per poc que puguin, fer-los quedar en ridícul davant dels clients. I no solament reben aquest tracte els advocats, sinó també els procuradors, perits, testimonis i fins als propis encausats als qui moltes vegades, atesa la seva inexperiència en aquestes qüestions, atemoreixen de manera descarada.

És cert que els jutges i magistrats tenen l'exigència de dirigir els debats i mantenir l'ordre de la Sala i que la manca de rigor en l'exercici d'aquesta funció podria provocar que un acte solemne com és la celebració d'un judici, pogués convertir-se en una discussió pròpia d'un programa televisiu, amb contertulians experimentats en l'art de polemitzar. Ara bé, aquesta obligació de dirigir els debats i mantenir l'ordre a la sala, s’ha d’exercir correctament i com fan sovint molts jutges, que amb la seva actitud creen la percepció d’una autoritas arrogant i dictatorial on la desatenció, l'abús d'autoritat o la manca greu de consideració i respecte als operadors jurídics i als ciutadans presents a la sala, és la norma.

Però, per què es permet que passi això i que aquesta manera de fer d’alguns jutges, lluny de corregir-se sembla que encara s’atiï i que cada dia siguin més els que tenen aquest comportament? Personalment tinc la meva pròpia teoria al respecte, però no és això el que interessa. El que importa seria que el màxim òrgan de control dels jutges es prengués seriosament aquestes qüestions i, en lloc de practicar el corporativisme, fes front a la realitat i tingués interès a construir una administració de justícia que també en això, fos homologable a la de les societats europees més avançades, on el tracte entre tots els operadors jurídics i els ciutadans que s’hi han d’apropar sigui correcte, educat, exquisit i cortès.

Però veig complicat que això passi. Fa un temps un company em deia que somiava l’arribada del dia que als nostres tribunals no es permeti que cap jutge tracti amb desconsideració als advocats, procuradors, ciutadans, i com no, als fiscals, lletrats de l'administració de justícia, funcionaris, etc., però que era conscient que difícilment ho veuria mai. Potser té raó, però quan parlo d’això, sempre em ve al cap la frase atribuïda al científic alemany Georg Christoph Lichtenberg en la que diu que quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte. Veurem que passa quan arribi el dia que siguin molts els que perdin el respecte.