Blog
02/02/2014 - Autor: Ramon Font
Una de les especificitats que va introduir a Espanya el Reial Decret 1006/85, va ser el de les denominades clàusules de rescissió, estipulades per al cas de rescissió unilateral del contracte de treball per part del jugador.

En principi, aquesta disposició va ser saludada amb signes d'aprovació evidents per tots els agents integrants de la relació professional juridicoesportiva, ja que, teòricament, venia a establir un equilibri entre el manteniment de l'irrenunciable dret de dimissió ad natum del treballador, previst en l'art. 49,1, d) de l'Estatut dels Treballadors, i el dret del club o l'entitat esportiva a rescabalar-se dels eventuals danys i perjudicis derivats de la marxa anticipada del jugador.

No obstant això, la pràctica mostrada per les parts en el desenvolupament quotidià del precepte indicat ha establert més ombres que llums sobre la seva idoneïtat, i no són ja poques les veus que clamen, si no per una derogació, sí almenys per una nova regulació del precepte, per evitar, substancialment, els abusos que en nom seu s'estan cometent, especialment amb jugadors del planter. En els contractes, els sous o salaris estipulats no responen gens a la proporcionalitat que haurien de tenir aparellades les clàusules de rescissió establertes.

En aquest sentit, cal primerament indicar que ni tan sols hi ha un acord en la doctrina sobre la naturalesa jurídica d'aquestes clàusules de rescissió. Així, alguns autors (Manuel Sarrión Fernández) afirmen que aquests pactes no tenen ni la més mínima eficàcia, perquè són contraris a l'ordenament jurídic. D'altres insisteixen a qualificar-les com a clàusules penals, mentre que el sector majoritari considera amb més encert que es tracta de meres clàusules rescabalatòries o indemnitzatòries, si bé és veritat que en determinats supòsits es pot qualificar algunes estipulacions contractuals previstes per al cas d'abandonament de l'esportista com autèntiques clàusules de blindatge, incloses en el contracte amb la sola intenció d'evitar la marxa dels jugadors o la renegociació a l'alça dels contractes amb el club o l'entitat esportiva on el jugador presta servei (Miguel Cardenal Carro i altres). Al principi, aquestes clàusules, sigui quin sigui el redactat o l'import, van ser acceptades sense oposició. No obstant això, en els últims temps cada dia són més les reclamacions d'alguns jugadors i els seus nous clubs respecte al pagament de l'import de les clàusules, al·legant la nul·litat d'aquests acords o, si més no, tractant de negociar la reducció de les sumes estipulades en el seu dia per al supòsit de dimissió de l'esportista.

Quan això ha succeït i les negociacions no han fructificat, s'ha recorregut a la via jurisdiccional instant la fixació judicial de la quantia a la qual en absència de pacte es refereix l'art . 16,1 del Reial Decret 1006 /85. En aquest sentit, la línia seguida pels tribunals ha estat vacil·lant, atès que, al nostre entendre, ni les dues sentències que semblaven definitives, les denominades "cas Téllez " i "cas Perera", han arribat a establir una línia que es pugui considerar inequívoca, de manera que el debat segueix obert i de plena actualitat.
 

Segons la nostra opinió, és convenient una nova regulació que clarifiqui i posi límits a una ordenació legal que, avui dia, ja no respon als mateixos criteris i principis existents en el moment que es van formular, tenint en compte el canvi substancial que s'ha produït, especialment en alguns esports professionals (llegiu futbol), i la nova orientació d'aquests amb l'entrada de grans sumes de diners aportades bàsicament pels mitjans de comunicació, que en pocs anys, han trastocat tot el panorama existent el 1985. Mentre aquesta nova regulació no es faci, seguirà recaient en els tribunals la interpretació d'una normativa legal aliena a la realitat, i per això, els tribunals han de tenir sempre molt en compte la complexitat de l'esport, els seus principis i interessos i, en fi, les peculiaritats d'aquest mercat de treball, especialment el grau d'injustificada afectació a la legitima llibertat de dimissió de l'esportista professional com a treballador per compte d'altri a causa d'una clàusula desproporcionada, així com el possible detriment del dret a l'ocupació efectiva o, més concretament, a la promoció professional, que pugui suposar el fet de no haver-lo tingut en compte habitualment a l'hora de la disputa efectiva de trobades de competició amb el club o entitat esportiva on presti servei. En aquests dos últims supòsits resultarà necessària, jurídicament, moralment i esportivament, una adequada moderació de la suma inicialment estipulada entre les parts.

Així mateix, malgrat les indubtables dificultats probatòries, en el cas de jugadors formats al planter d'un club o una entitat esportiva, també caldrà tenir en consideració a favor de l'empresari d'origen el cost estimat de la formació rebuda per l'esportista durant la vigència del contracte, a semblança del règim previst per l'incompliment del pacte de permanència en l'empresa, així com l'estimació dels possibles perjudicis esportius i els causats a la imatge del club o l'entitat esportiva.

Finalment, i potser això sigui és el més important, caldrà tenir en compte l'existència d'una real proporcionalitat real entre el nivell retributiu del jugador i la quantitat estipulada com a clàusula de rescissió, sense permetre acudir de forma absoluta a la llibertat de contractació entre les parts, atenent, per això, a la diferent posició de les parts en la negociació.

Aquesta pot ser la clau per al futur. Com deia Carles Rexach, entrenador del F.C. Barcelona, la solució no és tan difícil: només cal establir uns límits percentuals, els que vulguin, que vinculin els emoluments del jugador i la quantia de la seva clàusula de rescissió, de tal manera que com més cobri més alta pugui ser la seva clàusula i a l’inrevés. Així, de ben segur, s'eliminarien tant les desproporcions que avui dia semblen tan de moda, com alguns fets que fins i tot es podrien qualificar d'esperpèntics.

Ramon Font
Advocat