A partir de l’1 de gener d’enguany ha entrat en vigor el desplegament total de les llicències per maternitat i paternitat que l’article 48 de l’Estatut dels Treballadors va anar incorporant de manera progressiva.

A partir de l’1 de gener d’enguany ha entrat en vigor el desplegament total de les llicències per maternitat i paternitat que l’article 48 de l’Estatut dels Treballadors va anar incorporant de manera progressiva. Des d’aquella data, les llicencies i subsidis per suspensió temporal dels contractes pels pares que han tingut un fill, s’han igualat a un màxim de 16 setmanes per a cadascun dels progenitors.

Fins aquí tot és ben normal, especialment perquè el text legal és prou clar en la seva redacció i no necessita massa interpretacions. No obstant això, com habitualment sol passar en el món del dret, la casuística és més diversa del que pot semblar a primera vista i, en conseqüència, sempre surten variables no previstes inicialment, que requereixen la intervenció dels tribunals per a la seva interpretació.

Una d’elles és la que s’ha produït arran d’una recent sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia del País Basc en resoldre un tema de família monoparental. La qüestió va ser plantejada per una mare que havia tingut un fill, sent ella l’única progenitora (obvio, com es fa a la sentència, els detalls de la procreació, que poden ser per inseminació artificial, pare desconegut, adopció, etc.). En aquest cas la mare demanava poder acumular al seu dret de llicència per maternitat, el període de la llicència per paternitat que li correspondria al pare, si es tractés d’una família biparental. L’INSS, que era la part demandada en aquest cas, va denegar-li aquest dret i la justícia, en primera instància, va confirmar la decisió de l’administració, assumint els seus arguments que  la prestació de naixement i cura del menor (en argot legal) és un dret intransferible de cada progenitor i, en conseqüència, si només n’hi ha un, aquest no té dret a cap més prestació que la que li correspon a ell o ella, sense que això signifiqui cap discriminació.

No obstant, recorreguda la sentència, el TSJ la va revocar i al seu lloc va establir com a doctrina el dret a l’acumulació d’ambdós permisos en els casos de famílies monoparentals, adduint que l’art. 48 de l’ET es conforma a través de tres vies: la protecció del menor i en general de la infància; la introducció d’una mesura d’igualtat de la dona; i un element de conciliació de la vida familiar. I atenent a la primera de les vies, si es denegués la prestació, existiria una conculcació del dret d’igualtat que s’estableix a la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, en tant en quan l’atenció, cura i desenvolupament del menor afectat, patiria una clara minva respecte d’aquells altres fills enquadrats en models de famílies biparental, atès que tindria menys temps de cura i atenció, i menys temps d’implicació personal de qui ha estat considerat com a progenitor.

Tanmateix, la sentència, a més de ser interessant per recollir aquest dret d’acumulació dels permisos de maternitat i paternitat en famílies monoparentals, també ho és per les consideracions sociològiques que fa respecte dels canvis que s’han produït al nostre país des dels anys 70, quan pràcticament només existien famílies biparentals, fins al dia d’avui en què s’han anat introduint nous models de família, entre ells el monoparental, que l’any 2019, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, ja va superar el nombre 1.800.000 llars, essent molt majoritari el conformat per dones. Per tant, la sentència que comento és també una crida a adequar i interpretar les lleis, per part dels jutges, a la realitat social que vivim.

Tant de bo tots els tribunals fossin capaços d’aplicar criteris tan oberts i progressistes com ho ha fet el TSJ del País Basc i no criteris restrictius stricta lege, com fan massa habitualment, i que no ajuden a avançar ni a evolucionar adequadament. És una evidència que la llei gairebé sempre va per darrere de la realitat, però els tribunals haurien de servir per solvatar aquesta manca de sensibilitat legislativa. La justícia també és això.